Doncs això mateix. Ja hi torno.Recupero amb certa alegria la meva habitació, coprobo el prestatge de la nevera i llenço la col i les patates florides. Ho reposo amb embotits comprats amb amor paternal. M'han robat una forquilla (again), així que n'hauré de robar una. He de posar una rentadora (això és com el rotllo de paper de wc, que un sempre té la impressió que és l'únic/a que el canvia i/o que sempre se lia acaba a ell/a). Però tot em resulta agradablement familiar... ja no miro la direcció del metro (ni em preocupo per no haver-lo pagat), ni el nom dels carrers, ja no m'imuten els monuments... ignoro els museus...
però, el més important - i fet que em converteix en una pura berlinesa-
és que avui he aconseguit una bici! Me l'han deixat (somriure de rata catalana). Té les rodes desinflades i no té marxes, però és "altes art" i de color verd. Porta una enganxina de "eastberlin" i, en definitiva, és la meva bici.
*Camallarga, la teva carta des de finisterra m'ha alegrat el dia recordant-me maria la gorda i tantes altres coses. Això desmostra que el correu convencional encara funciona malgrat la meva adreça psicodèlica. No teniu excusa!
(no us equivoqueu! el títol és de Ray Charles no de merdetes del James Blunt)
